LA TRAGÈDIA DE HEYSEL
Són coneguts com a "Tràgedia de Heysel" els successos que ocorregueren el 29 de maig de 1985 en l’estadi de Heysel de Bruselas, en Bèlgica, en què moriren 39 aficionats (34 italians seguidors de la Juventus FC, dos belgas, dos francesos i un britànic) a causa d’un allau d’aficionats en els prolegòmens de la final de la Copa d’Europa de futbol entre el Liverpool FC y la Juventus FC. Els successos van causar a més 600 ferits de diversa consideració.
INCULPATS
Només van ser inculpats per la tragèdia de Heysel, el 1989 i després de cinc mesos de judici, 14 aficionats del Liverpool FC, que van ser condemnats a tres anys de presó per la justícia belga. Però quan havien complit mitja condemna la sentència va ser suspesa després del recurs de la defensa, en entendre que l’homicidi va ser involuntari.
També van ser sancionats per la UEFA el Liverpool FC i els clubs anglesos en general.
No van ser inculpats per la tragèdia ni la UEFA com a organitzadora de l’esdeveniment, ni els propietaris de l’estadi de Heysel com a seu de la final, ni les autoritats belgues responsables de la seguretat.
Malgrat això, l’estadi de Heysel (en el qual no es va col·locar cap placa commemorativa de les víctimes) no va tornar a acollir mai més un partit de futbol des d’aquell 29 de maig de 1985, limitant-se a la celebració de trobades d’atletisme. I Bèlgica no va tornar a acollir cap gran esdeveniment esportiu internacional en els següents 10 anys.
CONSEQÜÈNCIES PER AL FUTBOL ANGLÈS
• La UEFA va sancionar als clubs anglesos sense poder disputar competicions europees durant cinc anys, i els va comminar a prendre severes mesures per frenar la violència dels seus aficionats radicals, anomenats "hooligans". La sanció es degué al fet que la tragèdia de Heysel no va ser considerada un fet aïllat, sinó el punt culminant a diversos anys en els quals els seguidors anglesos havien protagonitzat episodis de violència en els estadis, especialment quan es desplaçaven a animar als seus equips a competicions internacionals, fora de les illes britàniques.
• El Liverpool FC va ser sancionat amb 10 anys sense poder participar en competicions europees, encara que posteriorment li va ser rebaixada la sanció a sis anys.
• La sanció va provocar una greu crisi en el futbol anglès:
• Es va tallar en sec el domini anglès del futbol europeu: els clubs anglesos havien guanyat set de les vuit Copes d'Europa disputades entre 1976 i 1984: quatre el Liverpool FC, dos el Nottingham Forest i una l'Aston Villa.
• La prohibició de participar en competicions internacionals perjudicar econòmicament als clubs, que van perdre ingressos tant per venda d’entrades com per publicitat, patrocini i drets televisius.
• La lliga anglesa va perdre potencial ja que els millors jugadors britànics, com Gary Lineker (1986), Glen Hoddle (1987), Mark Hughes (1986), Paul Gascoigne (1992), Ian Rush (1988), David Platt (1991) i entrenadors com Terry Venables o John Benjamin Toshack, van emigrar al continent europeu per poder jugar competicions europees i, en conseqüència, guanyar més prestigi i diners. D’altra banda, els clubs anglesos van deixar de ser atractius per a les figures europees, que decidiren fitxar per clubs no anglesos.
• Els seguidors anglesos van ser estigmatitzats. Es va generalitzar el nom de "hooligans" (gamberros) a tots els "supporters" (aficionats).
• Malgrat tot això, el govern britànic no va prendre severes mesures fins a quatre anys més tard. Va haver de passar la tragèdia de Hillsborough el 1989, en què van morir 96 aficionats anglesos, concretament del Liverpool FC, perquè el govern de Margaret Thatcher va decidir actuar amb contundència i dictà la Football Spectators Act i l'informe Taylor per eradicar el fenomen del "hooliganisme" i millorar la seguretat als estadis.
També van ser sancionats per la UEFA el Liverpool FC i els clubs anglesos en general.
No van ser inculpats per la tragèdia ni la UEFA com a organitzadora de l’esdeveniment, ni els propietaris de l’estadi de Heysel com a seu de la final, ni les autoritats belgues responsables de la seguretat.
Malgrat això, l’estadi de Heysel (en el qual no es va col·locar cap placa commemorativa de les víctimes) no va tornar a acollir mai més un partit de futbol des d’aquell 29 de maig de 1985, limitant-se a la celebració de trobades d’atletisme. I Bèlgica no va tornar a acollir cap gran esdeveniment esportiu internacional en els següents 10 anys.
CONSEQÜÈNCIES PER AL FUTBOL ANGLÈS
• La UEFA va sancionar als clubs anglesos sense poder disputar competicions europees durant cinc anys, i els va comminar a prendre severes mesures per frenar la violència dels seus aficionats radicals, anomenats "hooligans". La sanció es degué al fet que la tragèdia de Heysel no va ser considerada un fet aïllat, sinó el punt culminant a diversos anys en els quals els seguidors anglesos havien protagonitzat episodis de violència en els estadis, especialment quan es desplaçaven a animar als seus equips a competicions internacionals, fora de les illes britàniques.
• El Liverpool FC va ser sancionat amb 10 anys sense poder participar en competicions europees, encara que posteriorment li va ser rebaixada la sanció a sis anys.
• La sanció va provocar una greu crisi en el futbol anglès:
• Es va tallar en sec el domini anglès del futbol europeu: els clubs anglesos havien guanyat set de les vuit Copes d'Europa disputades entre 1976 i 1984: quatre el Liverpool FC, dos el Nottingham Forest i una l'Aston Villa.
• La prohibició de participar en competicions internacionals perjudicar econòmicament als clubs, que van perdre ingressos tant per venda d’entrades com per publicitat, patrocini i drets televisius.
• La lliga anglesa va perdre potencial ja que els millors jugadors britànics, com Gary Lineker (1986), Glen Hoddle (1987), Mark Hughes (1986), Paul Gascoigne (1992), Ian Rush (1988), David Platt (1991) i entrenadors com Terry Venables o John Benjamin Toshack, van emigrar al continent europeu per poder jugar competicions europees i, en conseqüència, guanyar més prestigi i diners. D’altra banda, els clubs anglesos van deixar de ser atractius per a les figures europees, que decidiren fitxar per clubs no anglesos.
• Els seguidors anglesos van ser estigmatitzats. Es va generalitzar el nom de "hooligans" (gamberros) a tots els "supporters" (aficionats).
• Malgrat tot això, el govern britànic no va prendre severes mesures fins a quatre anys més tard. Va haver de passar la tragèdia de Hillsborough el 1989, en què van morir 96 aficionats anglesos, concretament del Liverpool FC, perquè el govern de Margaret Thatcher va decidir actuar amb contundència i dictà la Football Spectators Act i l'informe Taylor per eradicar el fenomen del "hooliganisme" i millorar la seguretat als estadis.
He volgut transmetre informació sobre aquest tema perquè crec que és un assumpte que en la meua opinió està massa oblidat i del qual ningú no en parla mai a pesar de la seua importància.
De fet, després d'aquest succés en la gent es podia notar un cert "temor" respecte al tema de les estructures dels estadis; la gent continuava anant a disfrutar del seu esport preferit però ja no era de la mateixa manera com ho feien abans.
Altre tema que m'agradaria destacar és l'assumpte dels ultres, que jo crec que haurien de tindre prohibida l'entrada als estadis, però per conveniència de les directives dels equips això no passa perquè els Soler, Cortés tenen molt interés en que aquests "aficionats" seguixen acudint al camp per la simple raó de mantenir a ratlla l'afició. Són com la "Guàrdia Pretoriana" de les directives..
